Sona el despertador, i obro el ulls, sabia que avui era un dia molt especial, i no sabia per què.
Després d'una bona dutxa i un bon esmorzar vaig agafar els diners que necessitava per el dia i vaig anar a agafar el metro. Era la primera vegada que per anar a estudiar habia d'agafar el transport públic i em feia especial il·lusió. Només sortir de vagó el cor em va començar a bategar, no sabia el motiu, nerviosisme, por, és possible, ja que aquell dia seria molt important per a la meva vida universitària. Estava molt acostumat ja a agafar el transport públic, i ja havia trepitjat la nova facultat, no sabia quin era el motiu per el qual el meu cor va començar a bategar més fort de lo normal.Crec que si era nerviosisme.
En arribar a la facultat vaig saludar a l'única persona que coneixia. Després de templa els nervis amb unes rialles i un cigarret de tabac, vam dirigir-nos a l'aula.
Tot seguit vam entrar a l'aula i ens vam seure a l'ultima fila de cadires ja que així passaríem desapercebuts de les mirades dures del professorat, però tot seguit va passar un fet, ella va entrar, amb els seus ulls verds ( bé, crec que són verds), com dos camps de gespa on els nens juguen, el seu cabell castany i llarg que se'l veia caure com un salt d'aigua, aquell somriure que era similar al d'un nen quan s'aixeca el dia de reis. Ella era així una noia que vaig pensar “òndia, aquesta noia segur que és treballadora, amable, bona persona” i així va ser, ella era tal i com m'ho esperava, per això li vaig fer un comentari a la meva companya insinuant-li que havíem de fer tot el possible per fer-nos companys de treball d'ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada